Primavera 2023

A partir de les observacions recollides durant la presentació del prototip, confirmem que la dinàmica del joc no és prou àgil, la triple tirada de daus alenteix molt el joc; també veiem que la col•locació inicial dels possibles obstacles resulta poc entenedora.

El tema dels daus sembla el més difícil de solucionar, però conscient que també representen un entrebanc tan perquè qui vulgui pugui fer-se el joc com perquè de cara a una possible comercialització encariria molt el producte final, li anirem donant voltes.

La col•locació d’obstacles la resolc ben aviat, imprimint-los en el propi taulell.

Però, com faig que l’atzar continuï sent part del joc?.

Convertir les fitxes en cartes sembla una bona opció, però hauríem d’augmentar la mida de tot plegat per poder manipular-les amb comoditat... Descartat.

Ficar les fitxes en una bossa i extreure-les a cegues també és una bona opció, però les fitxes no podran tenir relleu per evitar triar-la amb el tacte... Perdem bona part de l’accessibilitat del joc, però facilitem molt el poder fer-se’l a casa i abaratim costos davant una hipotètica versió comercial.

Recupero les fitxes en paper de les primeres proves, i ajustant el número de fitxes per economitzar, encarrego una primera impressió en cartró.

Un cop la tinc, torno a aprofitar-me de la família per provar-lo, i sorgeix un altre dubte, l’embalatge, com l’empaqueto? La Clara de La Carpa em dona la solució, una bossa de roba tancada amb una faixa identificativa. I ja veus a la Natàlia tallant i cossint bosses fins trobar la que encaixa.

Com que la intenció final és poder deixar el MagLev a clubs de jocs, amiguis i cassals, perquè el coneguin i s’animin a jugar-hi i perquè no a fer-se’l a casa, veig que amb un sol prototip això és gairebé impossible. Finalment, després de fer números, m’animo a fer una petita edició del joc, amb el que podrem començar a donar-lo a conèixer.

⬅️		➡️